Les discapacitats no haurien de ser un problema.

Vos heu aturat mai a pensar quines són les dificultats que pateixen els adolescents amb qualque discapacitat? Durant aquesta situació d’aprenentatge, hem tingut la possibilitat de visitar la fundació Carlos Mir, que és una associació que fomenta la capacitat i l’autonomia de persones amb discapacitat (del 33%) en totes les etapes de la vida (fins als 65 anys), amb accions dirigides a millorar la seva qualitat de vida des d'un punt de vista evolutiu.

Gràcies a aquesta visita ens hem adonat que no tothom té les mateixes necessitats i que, en general, als instituts hi ha una manca de visibilitat i eines per ajudar a les persones amb aquest tipus de dificultats, ja sigui d’aprenentatge, de mobilitat i funcionalitat física, logopèdica, de socialització… Per això ens agradaria fer una sèrie de propostes, basades en el que nosaltres creiem que es podria millorar del nostre centre educatiu per facilitar la vida de les persones amb diferents tipus de dificultats i, d’aquesta manera, aconseguir una educació justa i amb l’objectiu de ser apta per a tothom, independentment de les seves capacitats.

La primera proposta va dirigida cap a les persones amb cadira de rodes, que només disposen d’un  bany adaptat en tot el centre, que es situa a la darrera planta de l’institut. Tot i que aquest està prou ben equipat amb tot el que requereix una persona en aquesta situació, considerem que seria necessari que n’hi hagués un per planta. De fet, amb la situació actual de distribució, en cas  que un d’aquests alumnes cursés batxillerat, hauria d’esperar  l’ascensor, baixar dues plantes i anar fins el final del passadís per poder utilitzar-lo i, probablement, ja no hi seria a temps.

La següent proposta és la millora de l’ascensor. Considerem que aquest és molt petit. En cas  que l’usuari vagi en cadira de rodes, se li dificultarà l’entrada, es trobarà molt estret i no el podrà acompanyar ningú que li presti cap tipus d’ajuda en cas  que sigui necessari. A més, aquest no sempre es troba disponible, ja que, a més de ser utilitzat per persones que no ho necessiten, sol patir problemes tècnics. 

Quant a l’assignatura d’educació física, obligatòria des de  primer d’ESO fins a primer de batxillerat, trobem que no contempla cap tipus d’alternativa per a persones amb discapacitats físiques. Això ho podem observar clarament quan un alumne es romp una cama: aquest es troba totalment incapacitat per poder realitzar qualsevol de les activitats proposades i s’ha d’acabar seient. Per combatre aquesta discriminació, ens agradaria comptar amb diferents màquines, a més d’activitats adaptades que poguessin fer sentir l’alumne menys exclòs dins el seu grup classe. 

Una altra proposta seria millorar els accessos a diferents llocs del centre. D’entre aquests, destaca  la cafeteria, la qual es podria veure millorada amb la instal·lació d’una rampa permanent, així com la millora de l'enrajolat per afavorir-hi el trànsit diari de qualsevol mena d’alumnat. Al seu torn, seria fonamental idear un sistema de portes més fàcils d’obrir perquè entrar al centre no es converteixi en una odissea, així com fer portes més amples per facilitar l’entrada d’una persona en cadira de rodes.

A més de totes les propostes anteriors que s’han enfocat majoritàriament en discapacitats físiques, també ens agradaria destacar la necessitat d'intèrprets de llengua de signes al centre per facilitar l’aprenentatge de les persones sordes o sordmudes. Endemés, proposem la presència d’un altre professor en cas de tenir un o més alumnes amb discapacitats intel·lectuals per poder facilitar i assegurar el seu aprenentatge. També trobem important que s'imparteixin cursos de llengua de signes gratuïts tant a professors com a alumnes que comparteixin aula amb una persona sorda o sordmuda. D’aquesta manera, aquesta persona es sentiria inclosa i seria capaç de comunicar-se amb companys i professors sense la necessitat d’un traductor.

En conclusió, aquesta experiència ens ha permès prendre consciència de les grans dificultats que poden patir els adolescents amb discapacitat en el seu dia a dia dins l'entorn escolar. Ens hem adonat que, tot i els avenços aconseguits, encara hi ha moltes mancances a superar, com la millora dels accessos i dinàmiques aptes per a tothom perquè tots els usuaris del centre puguin gaudir d'una educació veritablement inclusiva i accessible. És fonamental que els centres educatius adaptin les seves instal·lacions, activitats i recursos per garantir la igualtat d'oportunitats. Per això, hem proposat una sèrie de millores que pretenen facilitar la mobilitat, la participació i el desenvolupament de totes les persones, independentment de les seves capacitats. Creiem que una escola inclusiva és una escola més justa per a tothom, on la diversitat es valora com una oportunitat de creixement i aprenentatge col·lectiu.

Dani Quevedo, Pablo Romero i Mireia Irla